Reflexions per a centres docents receptors d’ alumnes d’Incorporació tardana. |
Carme Pons Estiu 2004 |
Abans de començar a treballar amb un alumne , he cregut convenient fer una reflexió sobre uns punts que s’ haurien de tenir molt present en qualsevol centre docent receptor d’ alumnes d’Incorporació Tardana.
Les reflexions són pautes a seguir davant el cas de qualsevol alumne nouvingut per facilitar-li na bona entrada al centre i evitar un cas conflictiu. Les primeres passes que s’ haurien de fer es podrien resumir en les següents màximes: coneixem el seu país d’ origen; la primera entrevista, la més important; el currículum escolar; per una educació conjunta i per la pau; les reunions de pares internacionals; el coneixement de l’ entorn; una bona proposta: les festes interculturalls; les avaluacions; una solució màgica: l’ empatia i la bona relació socio-afetiva.
L’ escola ha de ser un àmbit on es dugui a terme una educació per la pau i en la diversitat i aquesta educació ha d’ arribar a tots els alumnes, als autòctons i als nouvinguts. No podem agafar els alumnes d’ incorporació tardana i col·locar-los tots dins una aula com si els amaguéssim sota la catifa. Per això, he de donar la suficient informació als alumnes autòctons sobre els nouvinguts a fi de que els sentin propers i se n’ adonin que són nens o adolescents com ells i que de fet, no són tant diferents. Algunes d’ aquestes webs poden donar-nos informació sobre l’ educació per la pau, el desenvolupament i la interculutralitat: http://www.pangea.org/edualter/material.ca.htm, http://www.sosracisme.org .
La primera persona que s’ ha de formar per poder realitzar aquesta tasca amb èxit és el docent. El docent s’ ha de preocupar per conèixer uns mínims del país d’ origen de l’ alumne nouvingut, sobre tot, del funcionament escolar que s’ hi imparteix; de les relacions interpersonals que s’ estableixen entre els membres d’ una família i entre els gèneres; del tipus d’ educació al que està acostumat; de les expectatives dels alumnes envers l’ escola i a l’ inrevés; dels hàbits alimentaris; dels costums religiosos; de les llengües que coneix i del llenguatge no verbal.
El docent ha de saber també com era l’ escolarització prèvia al seu país d’ origen, quant de temps hi va assistir l’ alumne i el nivell d’ aprenentatge adquirit.
Per tot això, el docent pot consultar informació sobre els moviments migratoris i sobre les seves característiques més importants. Per això es pot accedir a Benestar Social, http://www.gencat.net/bnestar/aepd2003 i veure les descripcions que es fan del diferents moviments migratoris. Altres recursos adients de consulta podrien ser: Pla interdepartamental d’ immigració, Barcelona. Generalitat de Catalunya. Departament de Benestar Social, 1994; Plan para la integración social de los inmigrantes. Madrid: Ministerio de Asuntos Sociales. Dirección General de Migraciones,1995, i ACTIS,W. La immigració estrangera a Catalunya: balanç i perspectives. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Institut d’ Estudis Mediterranis, 1992.
Quan arriba un nou alumne, és fonamental que hi hagi una entrevista amb els seus pares. Aquesta primera entrevista servirà per explicar a la família nouvinguda el funcionament de l’ escola, les normes i els valors que es fan servir. Hem de tenir en compte, que poden ser molt diferents dels seus.
En aquesta primera reunió seria important explicar a les famílies l’ expectativa que tenim dels seus fills i el currículum escolar que seguiran.
Seria bo visitar l’ escola conjuntament i informar-los del seu funcionament, de la igualtat entre els gèneres d’ alguns hàbits indispensables per poder desenvolupar-se amb èxit, com el vestit més adequat, els estris que necessitarà, la importància que participi en les sortides escolars...
També els informarem del servei de transport escolar i del de menjador. Seria bo saber quins hàbits alimentaris tenen i quines prohibicions religioses.
Per tot això, i per una bona comunicació seria imprescindible la figura d’ un mediador, que en aquest cas pot ser un traductor per assegurar la comprensió total entre les dues parts. Podem recórrer al servei de traducció que ofereix el Departament d’ Ensenyament de la Generalitat de Catalunya: http://www.gencat.net
Per començar a plantejar-nos de quins seria el millor currículum a seguir, podríem posar-nos en contacte amb els professionals externs: l’ EAP, http://www.xtec.es/eap/index.htm i beneficiar-nos dels serveis de compensatòria. Ens podem informar dels TAE http://www.xtec.es/sedec/it/acollida.htm i del seu Pla d’ Acollida.
L’ escola no ha de ser només un àmbit de recepció de nouvinguts sino que ha de permetre el coneixement de les diferents cultures que hi viuen i ser capaç d’ apropar-les. Els alumnes i les seves famílies han de conèixer els costums respectius i entendre’ ls.
Una vegada l’ alumne ja té aula assignada i assisteix a un taller de llengua per afavorir que aprengui el català ràpidament, podem proposar a l’ aula jocs d’ apropament entre els alumnes; jocs sobre un comerç just i una educació per la pau. http://www.solidaridad.net i http://www.manosunidas.org.
Una altra manera eficaç d’ unir cultures és a través dels contes, que sovint expliquen els costums més ancestrals dels pobles: http://www.xtecxes/recursos/cultura/contes.htm.
Una activitat que sol funcionar molt bé és la d’ assignar una hora a la setmana per fer interculturalitat. Es tracta de que cada setmana un col·lectiu té l’ encàrrec de portar a l’ aula material audiovisual del seu país i d’ explicar-lo als seus companys: música, vídeos, fotografies, calendaris, revistes, diaris...
Crec que d’ aquesta manera s’ aconsegueix un primer pas per vèncer el desconeixement, que és el principal culpable de molts conflictes i malentesos entre els alumnes.
Sovint, l’ aula dels tallers de llengua s’ acaba anomenant com la de diversitat, desdoblament o polivalent, en els millors dels casos. Hem de tenir en compte que dins del col·lectiu immigrant hi ha cultures ben diferents i poc tolerants entre elles. Hi ha molts conflictes de racisme, discriminació de gènere i malentesos.
Als alumnes nouvinguts els empaquetem tots dins d’ un mateix context: immigrants. Els alumnes nouvinguts es troben durant moltes hores i tots els dies a la setmana amb uns companys estrafolaris i extravagants que no entenen ni coneixen. Quan s’ imparteix classe a una aula amb alumnes de diferents nacionalitats, s’ ha de tenir present que entre ells són també estranys i sovint molt intolerants.
Penso que seria molt convenient reunir a tots els pares dels alumnes nouvinguts i explicar la situació en que es troben els seus fills i amb quins alumnes hauran de conviure. També els hi hauríem de fer arribar la preocupació i lluita constant dels docents per aconseguir un clima de pau i igualtat dins l’ aula, que és una feina que necessita constància, intuïció i paciència, no s’ aconsegueix amb un més.
Paral·lelament s’ haurien de fer reunions de pares nouvinguts amb pares autòctons a fi d’ aconseguir el mateix objectiu: apropar-nos en l’ àmbit que més ens ha unit, l’ escola. El col·lectiu d’ immigrants xinesos a Catalunya, malgrat la seva llarga presència al nostre país i el volum de població que representa, és força desconegut per la societat general. Sovint se l’ associa a un grapat d’ imatges i estererotips que l’ envolten de misteri, exotisme i llunyania. A vegades, a la seva industriositat i el seu silenci s’ afegeix la criminalitat de les màfies. És molt important apropar la col·lectivitat xinesa i l’ autòctona amb la finalitat de fer caure etiquetes estereotipades basades en el desconeixement.
És fonamental que l’ alumne pugui situar-se en el nou context on es troba. Ha de saber a quin país es troba, quines llengües s’ hi parlen, a quina ciutat viu i a quin barri. Ha de poder assabentar-se del tipus de medi ambient que els envolta, de com s’ ha de respectar i de quines possibilitats té.
És per això que trobo indispensable que l’ alumne surti al carrer per conèixer l’ entorn, i de passada a la gent. Algunes sortides que podrien resultar de gran interès didàctic podrien ser: a la zona volcànica (en el cas d’ Olot), a la biblioteca, als bombers, a la policia, al mercat, a l’ hospital...
Aquestes sortides permeten no només el coneixement de vocabulari específic, sinó també del funcionament d’ institucions necessàries en la vida quotidiana. http://www.xtex.es/ceip-catalunya-sc//AMPA/informatius/informatius35%20Abril2004.htm.
Una bona proposta seria la d’ organitzar a final de cada trimestre una festa internacional on s’ hi realitzessin diferents tallers de música, ball, cançons i menjar propis de cada cultura.
Quan s’ està content és més fàcil d’ aprendre a compartir i a dialogar.
Els comentaris d’ avaluació i les notes dels alumnes nouvinguts no solen arribar als pares. Els pares solen tenir un coneixement més inferior de la llengua catalana. Per això crec que seria bo poder donar les notes avaluatives traduïdes en la llengua materna de l’ alumne. Seria una bona manera d’ implicar directament als pares. Algunes webs a consultar serien: http.//www.rvalnet.org/iestarradell/lm/;; http://traductor.edu365.com/; http://www.softcatala.org/tradutor/ ; http://babelfish.altavita.digital.com/
Els alumnes nouvinguts necessiten molt afecte i apropament afectiu. Generalment l’ immigració no es fa per gust. Han deixat enrera el seu país, els seus costums, familiars, amics... Però també hi han deixat l’ estabilitat, la seguretat i la tranquil·litat.
Són alumnes que necessiten molta dedicació i sobre tot, molt d’ afecte. Sincerament, crec que l’ afecte és l’ eina més afectiva per trencar barreres culturals i que els alumnes hi solen estar molt receptius.
Tot això ens serveix per poder assumir el CAS 1 d’ una manera més efectiva i resolent.
Quan aquestes dues germanes van començar a l’ escola no es va fer cap entrevista amb els pares, ni cap visita conjunta de la família i un docent de referència del centre al recinte escolar.
Des d’ un primer moment les alumnes van tenir un curs assignat. En aquella aula s’ hi passaven la majoria de l’ horari escolar davant d’ un dossier que era incomprensible per elles. Abandonaven el grup-classe per assistir unes hores de català en una aula on s’ agrupaven a tots els immigrants.
Les alumnes viuen a Olot en un pis llogat amb la seva mare. El seu pare està a Canàries treballant i totes dues saben que és possible que a mitjans de l’ any vinent hagin de fer un altre trasllat per reunir-se amb el seu pare, ja que sembla que allà hi ha més possibilitats de trobar feina.
A la Xina vivien també amb els avis i uns cosins germans. Allà el pare treballava en un banc i la mare feia de professora en una escola rural. Ara el pare treballa a l’ hosteleria en un treball temporal i la mare està a casa.
El centre escolar on han estat matriculades és una escola privada i religiosa. Les parets del centre escolar estan decorades amb crucificis i imatges de sants amb ferides sagnants, claus a les mans i punyals clavats al pit. Alguns docents porten l’ hàbit religiós. A les classes es resa sovint i es visita l’ església amb regularitat. Està situada al centre de la ciutat i les alumnes xineses necessiten el transport públic per arribar-hi.
L’ alumne més jove, la Jing Jing, té un caràcter obert i despreocupat. En general està alegre i li fa gràcia tot el que és autòcton. Si es sent agredida reacciona moderada però agresivament, de manera que els alumnes autòctons no solen molestar-la massa. A la Xina tenia notes amb un promig de notable.
L’ alumne més gran, la Biqing, té un caràcter més introvertit. Se la veu angoixada i trista. No es relaciona amb la resta d’ alumnes i se la veu sorpresa que la seva germana hagi pogut desenvolupar-se fàcilment en el nou ambient. La Biqing tenia una mitjana d’ expedient d’ excel·lent. Per ella és difícil no entendre res i no poder seguir els continguts que li tocarien per curs. Es sent que no pot demostrar el que és capaç de fer i ha optat per no fer res. També sap que li costaria molt esforç intentar adaptar-se i que segurament seria inútil, amb tota probabilitat farà un altre trasllat ben aviat.
En primer lloc assignaria un professor-referent a qui la Biqing pogués recórrer sempre que tingués un problema. Intentaria que es sentís còmode al grup del Taller de Català, fent jocs d’ apropament, coneixença i efectivo-emocionals. Un cop s’ establís un vincle empàtic amb ella, ja veuria el camí preparat per explicar-li els costums i els valors de la nostra societat.
Començaria pel principi i junt amb la seva família els ensenyaria el centre docent. Podríem parlar de la religió i explicar-li el perquè de la decoració específica del seu centre. S’ haurien de fer tutories on pogués ser presentada en el seu grup classe amb els alumnes autòctons.
Haurem d’ assegurar a la Biquing un bon acolliment a l’ aula i al centre. Preveure, potenciar i programar situacions en les quals la interrelació amb els companys i companyes sigui constant. L’ educació intercultural per a tots els alumnes no es pot abordar amb accions puntuals; ha de tenir com a marc de referència el projecte intercultural del centre.
Ho ha d’ haver una bona coordinació entre tots els docents que estaran en contacte amb l’ alumna per tal de tenir una coherència en el seu currículum educatiu. El tutor, el mestre d’ educació especial o mestre de suport, la comissió d’ atenció a la diversitat, i l’ equip d’ assessorament i orientació psicopedagògica han d’ estar en contacte estret. S’ ha de valorar el progrés de l’ alumne i s’ han de poder replantejar metodologies que no hagin anat bé.
Es poden sol·licitar també classes de reforç a Càrites: http://www.caritesbcn.org. A vegades una atenció més individualitzada fa guanyar en confiança i seguretat.
Un pas a seguir seria entrar en contacte amb associacions que vetllen per connectar a les persones immigrants de nacionalitats concretes. D’ aquesta manera pots connectar amb persones que viuen una mateixa situació i es poden trobar solucions conjuntament.
En quan al material docent per la Biqing hauria de ser molt visual i de moment no gaire feixuc. Un bon recurs seria utilitzar el Galí i el Clic, http://www.xtec.es/sedec/gali/índex.htm, guia per l’ autoaprenentatge de la llengua interactiu, i http://www.xtec.es/recursos/clic/index.htm, aplicació per el desenvolupament d’ activitats educatives multimèdia. Paquets d’ activitats realitzades, classificades per àrees temàtiques, nivells educatius i idiomes. Tot el material ha de facilitar i promoure la participació activa de l’ alumne en l’ús de la llengua. A part de la bibliografia esmentada abans, es podria recórrer al material que ofereixen aquestes webs: http://www.fbofill.org/entrecultures/aqui.html on s’ ofereixen fitxes, materials sobre interculturalitat i descripció d’ experiències educatives.; http://www.fbofill.org/entrecultures/plalleu.htm , on s’ especifica el pla d’ actuació per a la interculuralitat en el lleure.
És imprescindible que el docent sigui el primer en formar-se, només així podrà ajudar als seus alumnes. És interessant visitar aquesta adreça. http://www.fbofill.org/entrecultures/ew.htm, on s’ especifica una guia per a la formació dels educadors i les educadores en interculturalitat i immigració. I les adreces: http://www.xtec.es/sedec/secundaria.htm, http://www.fundaciosergi.org, http://www.ub.es/slc/servei.htm
No hauríem de construir un món irreal al voltant dels alumnes nouvinguts, un món falsament paternal i càlid. No hauríem d’ allunyar els nostres alumnes de la realitat que trobaran fora de l’ escola en el món laboral sota la condició d’ immigrants. Seria bastant intel·ligent fer-lo conscient de la realitat exterior al mateix temps que s’ ha de lluitar ferventment per poder donar-li una igualtat de condicions, de possibilitats educatives que la resta dels seus companys.
Els nostres alumnes han de poder veure, que malgrat les condicions socioeconòmiques del món occidental, els docents lluitem aferrissadament per una igualtat de drets d’ aprenentatge i desenvolupament per a tots els nostres alumnes. I a més a més, hem d’ aconseguir fer-los arribar aquest missatge amb paciència, afecte i empatia.
És ben lògic i normal que es sentin sols, alienats, incompresos; que es mostrin agressius, distants, absents, bloquejats; que no escoltin, que es barallin, que es separin. No feríem nosaltres el mateix en el seu lloc? El més important, crec, és saber-los fer arribar la possibilitat de seguir un camí ple de pautes i orientacions i capaç de fer-los sentir bé i aprofitar la seva diferència com a riquesa personal.
Crec que amb tot això, el cas de la Biqing milloraria considerablement i podríem arribar a veure un canvi d’ actitud, molt més actiu i proper a la realitat que està vivint.